L’arc de Sant Martí
li ha fet el llit
i s’ha dormit
com un nadó
a la vesprada
damunt del fil
del llençol de l’horitzo.
Flonjos els pits
argent a la mirada
pau a les mans,
rogents cabells
quan despunta l’albada;
lenta per un moment l’ànima,
i demà potser tempesta
de les passions del cor;
a l’ombra d’una princesa
encisada per la mar ,
sobre la vela blanca
o sota de l’atmetller
d’esperit tendre i lleuger;
pot ser íntima i propera
que sense preses t’espera
a la vora del camí;
el riu li fa de coixí.,
marcant la silueta
tot balandrajant ...
endarrera ... i endavant...
Quan li canta el vent
s’escampa cofoia
com preciada joia
sense miraments.
Neteja la pedra,
renta la muntanya
gira i d’una revolada
per la finestra s’esmuny,
mentrés l’esperen de lluny
la llum de la lluna.
De les nits el somni
dels camins regal
als pins colleret
i tan apreciada
